És ben sabut que el joc ha estat, és i serà sempre un molt bon canalitzador de tots els aprenentatges (per a totes les edats i per a tots els graus de domini). Jugant s’aprèn a parlar, a escriure, a adquirir hàbits, a relacionar-se i a moltes coses més. En el joc, l’esforç esdevé gairebé imperceptible per al jugador, perquè el plaer de jugar s’endú tot el protagonisme. Ara bé, l’esforç hi és, i totes les facultats del jugador resten en tensió: la memòria, l’atenció, l’observació, la comprensió, l’acceptació dels codis establerts, la precisió, la sincronia entre el pensament i el moviment...; és a dir, tot allò que porta a aprendre.

A més, cal tenir en compte que tots els aprenentatges que s’adquireixen gràcies al joc són naturals i profunds, i, per tant, s’integren ràpidament i de forma molt més duradora. Per això l’utilitzem: perquè l’infant aprengui més i millor, però no només. També ens serveix per observar i comprendre el que l’infant no sap –o no pot– expressar d’una altra manera, i és especialment útil perquè pugui donar sortida les seves emocions o conflictes interns d’una forma sana, sense danyar-se ni danyar, prenent consciència del que pensa i sent i fent-se’n responsable. En aquest context, cada joguina que escull pot ser una paraula, i el joc, el seu llenguatge. Tot allò que l’infant no parli, ho jugarà.